LA SEVA GENT

La seva gent

La gent de Llofriu és treballadora, dinàmica i emprenedora, ha sabut acollir tots aquests veïns de cap de setmana que tenen en el nostre poble la seva segona residència.

Llofriu ha tingut i té a personatges de reconeguda vàlua com a veïns:

  • Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897- Llofriu 1981)

    Tenia 3 anys quan va començar a estudiar com a alumne del col·legi dels Maristes de Palafrugell i quatre anys després la família es va traslladar de casa i va anar a viure al carrer del Sol, en una de les cases més maques de Palafrugell.

    La seva marxa a Barcelona als 16 anys li permet començar la carrera de Medicina a la facultat, encara que no li agrada gens. Això fa que la deixi i comenci la de Dret, en la qual va posar molt més interès i que va acabar. Va ser un any abans d’acabar-la quan va entrar a la tertúlia que des de l’Ateneu capitanejava el doctor Borralleras. Va ser aquí on coneix personalitats tan conegudes com Josep Maria de Sagarra i Eugeni d’Ors. Uns tertulians que van influir molt en la seva formació cultural.

    La seva carrera literària la va començar com a col·laborador de revistes d’àmbit comarcal com el Baix EmpordàLa publicitatLa Veu de CatalunyaLa NauEl Correo CatalánRevista de Girona, etc. i revistes com La Revista de CatalunyaLa Nova Revista i sobretot al setmanari barceloní Destino; com a periodista professional a Las Noticias i com a corresponsal de premsa a Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia, Madrid i Rússia.

    Tenia només 23 anys quan per primera i última vegada va participar a la vida pública en ser escollit diputat a la Mancomunitat que presidia Puig i Cadafalch. Com a escriptor, el primer llibre important va serCoses vistes aparegut al 1925 i on explica les experiències del seus viatges fets abans. Més tard, el 1928, publica la Vida de Manolo, biografia del gran escultor Manolo Hugué, Cartes de Lluny i Cambó, tres volums sobre la vida de Francesc Cambó, tots ells en català. 

    En esclatar la guerra civil marxa a França i Itàlia i en acabar torna a Barcelona on, durant un breu temps, dirigeix el diari La Vanguardia. A partir d’aquella època escriu uns quants llibres en castellà: Historia de la Segunda República Española (1940-41), Rusiñol y su tiempo (1942), Viaje en autobúsEl pintor Joaquín Mir(1944), Un señor de Barcelona (1945), La huida del tiempoViaje a pié ( 1949), Guia de la Costa Brava, etc.

    A partir d’aquest any torna a escriure en català i comença la reedició de Coses vistes. Amb El carrer estret guanya el Premi Joanot Martorell el 1951. Després vindrien: Nocturn de primaveraCadaqués (1947), Primers escrits amb el qual comença les seves Obres completesGironaHomenots. Es tanta la quantitat de llibres que escriu que solament amb la Biblioteca Selecta acaba publicant quasi cinquanta volums. Guanya el 1957 la Lletra d’Or pel llibre Barcelona.

    Per iniciativa del president de la Generalitat, el senyor Josep Tarradellas, Josep Pla és distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, un any abans de la seva mort, ocorreguda el dia del llibre, festivitat de Sant Jordi, Patró de Catalunya, el 23 d’abril de 1981 al mas Pla de Llofriu.

    Per més informació visiteu les web’s de la

    Fundació Josep Pla – http://web.fundaciojoseppla.net/

    Biblioteca Josep Pla – http://biblioteca.udg.es/Fons_especials/pla/index.asp 

    Ediciones Destino – http://www.edestino.es/catalogo.aspx 

  • Maria de la Gràcia Bassa i Rocas (Llofriu 1884 – Buenos Aires 1961)

    Fou mestra rural a les escoles de Llofriu. Es casà amb Joan Llorens i Carreras el qual tenia un negoci a l’Argentina, on varen establir-se el 1906. Col·laborà amb la revista mensual en català Ressorgiment que es començà a publicar a Buenos Aires el 1916. Residí habitualment a la Pampa. El 1928 acollí clandestinament Francesc Macià en la seva residència de Buenos Aires.

    Publica dos reculls de poesia a Barcelona Esplais de Llunyania el 1919 i Branca Florida el 1933, poesia patriòtica, religiosa, amorosa i paisatgística d’arrel popular. Habitualment signava com a “Gràcia B. de Llorens”.

    Tota la seva família va estar molt lligada a les activitats catalanistes de l’Argentina; ella i el seu germà Florenci amb col·laboracions a la revista Ressorgiment i el seu fill Joan Llorens Bassa fou president del Casal de Catalunya i delegat dels Jocs Florals de la Llengua catalana a l’exili.

    Les seves activitats no es varen limitar a la poesia, va escriure un llibre inèdit sobre els costums i els paisatges de la Pampa argentina, va fer un recull de traduccions de poetes argentins al català i va pronunciar conferències al Casal Català de Buenos Aires.

    Una d’aquestes conferències titulada “Consideracions sobre el feminisme” va ésser extensament publicada en diversos números de la revista Feminal de Barcelona, on queda clar que la lluita de la dona pels seus drets
    no és una lluita encetada de fa quatre dies.

 

  • Irene Rocas (Llofriu 1861 – Buenos Aires 1961)

    Es va casar als vint anys amb Joan Bassa que li doblava l’edat i amb qui va tenir nou fills al llarg de disset anys, quatre dels quals varen morir de forma prematura i un va quedar impedit. Poc podria fer pensar que aquesta biografia correspon a una dona que va tenir una activitat cultural intensa al llarg de la seva vida; que va ser la corresponsal a Llofriu de mossèn Alcover per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear; que va treballar per a l’Institut d’Estudis Catalans, per a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i per a l’arxiu de l’obra del Cançoner Popular de Catalunya; que va fer un recull de rondalles i de dites empordaneses, i que va escriure un dietari que descriu la vida quotidiana i la política de final del segle XIX i de principi del segle XX.

    Irene, catòlica fervent, catalanista fins a la medul·la i pionera del feminisme, va llegar l’amor a Catalunya i a la llengua catalana als seus fills, i el seu paper va ser determinant per a la formació del caràcter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i difusors de la cultura catalana a l’Argentina. La partida de Maria Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci, va omplir d’enyorança Irene Rocas, que veia els fills lluny d’ella i de la pàtria que tan estimava.

  • Rosa Regàs (Barcelona 1933)

    Ben aviat es va haver d’exiliar a França. La primera llengua que va aprendre a parlar va ser, doncs, el francès, mentre que el coneixement del castellà i el català no el va tenir fins als sis anys. Després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, va treballar a l’editorial Seix Barral durant sis anys. El 1970, però, funda les seves pròpies editorials: La Gaya Ciencia, des d’on publicava tant novetats literàries com ara llibres de política, economia, filosofia i arquitectura, i Ediciones Bausán, dedicada a la literatura infantil. Va ser traductora free lance a les Nacions Unides, i va treballar a Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington, París… Després, va ocupar el càrrec de directora de l’Ateneo Americano de la Casa de América de Madrid fins que va dimitir l’any 1998.

 

  • Josep Capellà (Torroella de Montgrí 1950)

    En Josep Capellà, amant més que ningú de la tranquil·litat i l’anonimat, fa 23 anys que es va instal·lar amb la seva família a Llofriu.
    Aleshores pocs sabien que aquell jove que acabàvem d’adquirir com a veí tenia una afecció per damunt de totes que era la fotografia, afecció que potser va heretar del seu pare. Fotògraf autodidacte, s’ha anat fent un lloc en aquest món per la personalitat de les seves fotografies, especialment els retrats de personatges i artistes als qui aconsegueix fotografiar l’ànima.

    Moltes col·leccions de fotografies les ha fet en blanc i negre, tècnica que domina com ningú. Ha il·lustrat nombrosos llibres, cal destacar Y al sur Jimena amb unes fotografies extraordinàries del paisatge i la vida d’aquest petit poble d’Andalusia i els seus voltants, el text el va posar l’escriptor andalús Fernando Quiñones. Aquest llibre va ésser premiat per la Junta d’Andalusia. Ha col·laborat molts cops amb l’Associació per fer la fotografia del cartell de la Festa Major.